Entrem en la dimensió desconeguda

Benvolguts, avui torno a donar la pallissa, però la culpa la té el calendari de la Mafalda que em van portar els Reis. Vet aquí que la Mafalda consulta al diccionari la paraula "mundo" i li surt que ve del llatí mundus, però a ella això del passat no li interessa saber, d'on ve el món, sinó que vol saber on va. I a mi, dit de pas, també: on anem? Perquè els esdeveniments dels darrers dies costen d'entendre, encara que tot va tan ràpid que sembla que hagi passat una eternitat, de divendres passat a avui diumenge, i amb entremig la notícia bomba i trista -almenys per mi, let me free!- del comiat d'en Duran. He arribat a la conclusió que estem entrant en la dimensió desconeguda. Dit en castellà: "cada día tiene su propio afán" i a sobreviure com puguem, amb el nou Govern de la Generalitat, sense Govern a Madrid (potser això ens convé) i la Merkel insistint en què continuem retallant més, com els pantalons que portaven les adolescents aquest estiu, que del pantaló gairebé només se'n veia el folre de les butxaques.

A més a més s'hi afegeix una frustració personal meva perquè, després d'escriure una entrada al blog fent costat a en Mas i donant sentit a les seves paraules, va i l'endemà d'haver publicat el meu articlet, dimiteix com a candidat!, tot contradint-se ell mateix però a la vegada buidant de sentit el meu post. Per sort el Sr. Miquel Roca i Junyent  tampoc ho va entendre i va escriure un article a La Vanguàrdia el 12 de gener, titulat Per què?. "Mal de muchos consuelo de tontos" diuen en castellà, però jo crec que el Sr. Roca no en té res, de tonto, i em vaig sentir reconfortada. Com es diu en l'esmentat article, moltes coses de les que han passat s'haurien d'explicar i bé, perquè després anem parlant de dèficit de transparència democràtica aquí i allà, mentre que a casa nostra ens ho empassem tot. També voldria aclarir que m'agrada molt com parla el President Puigdemont i que el respecto enormement. El que passa és que crec que hi ha coses que s'han de dir clarament i que si algú pensa que m'he propassat en aquest escrit, accepto tota mena de bufetades (electròniques, si us plau!).

Dit això, intentaré ordenar dies i esdeveniments per tractar de contemplar de manera objectiva el desgabell general d'aquesta magnífica setmana de terror, sorpresa i alegria, com a les pel.lícules. Començo el dia 9 de gener. Ja hem pogut obrir els regals de reis i jugar amb ells, però quant al Govern encara tenim fumata nera i es manté el que l'expresident Mas assegurà en roda de premsa i molt seriós: que o la CUP accepta que ell sigui President o torna a convocar eleccions, raonant que no es pot anar per la vida dient: tu m'agrades, hola!, tu no m'agrades, fora de la meva vista!, perquè hem de conviure tots en una societal plural, etc, etc, que no vivim al Facebook. Per més detalls llegiu el meu anterior post (o el que us dongui la gana). Això crea molta intranquil.litat entre l'independentisme i llegeixo a twitter (del gran @Granollacs!) que o s'aconsegueix ara una "independència exprés" o mai més serem tan a prop d'aconseguir-ho i que seguir en aquesta actitud era una mena de suicidi polític de l'independentisme. Per amanir-ho tot, picabaralles i repartiment de culpes entre Mas i la CUP, depenent de qui parlés.

Però heus aquí que al minut 17:14 del partit del Barça (minut màgic), en Mas anuncia una roda de premsa: es fa a un costat, crida a l'alcalde de Girona, el Sr. Puigdemont, al Palau de la Generalitat i es fa públic un acord entre Junts pel Sí i la CUP. Acord que en la meva modesta opinió és al.lucinant i democràticament infumable, especialment per la CUP, però potser com que ells ja estan acostumats a fumar-se tota mena de coses, van ser capços de signar. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat i a més a més amb final feliç: tenim President! (encara que la votació es faria l'endemà) Un home genial però que curiosament no es presentava com a candidat a les eleccions en cap de les llistes del 27S (traducció: un home JASP i independentista, però escollit a dit d'entre les persones més preparades, això sí, del partit polític que va treure més vots a les eleccions). I pel cantó de la CUP, jo no sé quin avantatge té perdre sistemàticament  dos vots en cada votació, a favor de Junts pel Sí, ni poder votar en contra d'ells si en algun moment donat ho veiessin adequat o simplement els donés la gana, com a grup antisistema que són: "Capgirem-ho tot", deien en campanya. Doncs si capgiren l'acord, entrarem en la tercera fase de la dimensió desconeguda. Jo no m'ho penso perdre!

I arriba el dia 10, diumenge, debat d'Investidura. Molt bons discursos en general, amb algunes excepcions que no penso esmentar perquè no val la pena: tothom qui va voler ho va poder sentir i té la seva pròpia opinió. El President Puigdemont acaba la seva intervenció dient "Visca Catalunya lliure!" i tots ens veiem en un estat propi pràcticament demà passat. Paralel.lament, a Madrid, en Rajoy diu que "no en deixarà passar ni una!", com un discurs de la Mary Poppins als catalans, però en versió borde.

El dia 11 ens estalviem uns calerons: el Rei d'Espanya diu a la presidenta del Parlament de Catalunya que no cal que vagi a Madrid a comunicar-li l'elecció del nou president. Tot s'arregla per e-mail i si et descuides per WattsApp amb acudit inclòs, que per això serveixen les noves tecnologies! Com sempre, a Catalunya som pioners, encara que en aquest cas la iniciativa de denegar l'audiència va ser del Rei. Peccata minuta...

El dia 12 es reparteixen les carteres que formaran el Govern amb la novetat de la creació d'una Conselleria d'Afers Exteriors. Aquesta conselleria aixeca suspicàcies a Madrid, però en la dimensió desconeguda crec que ja va bé que hi hagi algú que miri si estem lluny o prop de fotre'ns un gran castanyot contra algun meteorit despistat. A part, ningú a Catalunya ha especificat al 100% a què s'aludeix amb el mot "Exteriors". També poden ser les persianes i jardins del Palau de la Generalitat i el Parlament.

El dia 13 el President promet el càrrec sense anomenar ni la Constitució ni el Rei. No era obligatori. Però va augmentant la intranquil.litat a Madrid i aquí la eufòria de que serem independents demà mateix. Però no tot és llum, també hi ha ombres: a l'acte no hi assisteixen ni l'Inés Arrimadas (C's), ni l'Albiol (PP) ni l'Anna Gabriel (CUP). El gest de l'Anna no l'entenc: el que han signat i votat, fet està i tothom ho sap. Voler fer veure que en el fons un no hi és d'acord (tot i que el President ja no és en Mas) no  ho entenc. Però com que si ets antisistema pots fer de tot i no et diuen que fas l'idiota, sinó que ets un lluitador pels drets de la societat oprimida per l'oligarquia i contra les injustícies, tot cola. 

Així que la vida segueix i el dia 15 de gener, el President Puigdemont diu per ràdio que no hi ha pressa per proclamar la independència i que no es farà en aquesta legislatura. En Mas parlava de 18 mesos i se suposa que era menys independentista... gat per llebre a la CUP, perquè a sobre diu que no hi haurà cap "ruptura" (quina paraula tan CUPera!) i que tractarà de tendir ponts i dur a terme el procés amb garanties. 

Com que jo no sóc molt independentista, molt no m'afecta, però tota la gent que ha estat lluitant sota el lema "Ara és l'hora", defensant la "DUI", la pròpia Anna Gabriel i companys, no se sentiran una mica decebuts i enganyats? Molta gent va votar Junts pel Sí perquè creia que era aquell moment o mai, per recolzar en Mas, i ara es troben amb res de res de pel que havien apostat. Com va dir en Duran en la campanya, s'ha jugat amb els sentiments de la gent, se'ls ha manipulat. I jo crec que no és just,encara que no comparteixi les seves mateixes idees.

Dit de pas, s'ha creat la moda d'intercanviar càrrecs electes com cromos: al Senat el PSOE va repartint a qui en necessiti. Això és respectar la voluntat de la ciutadania que vota?

Hi ha qui pensa que tot el que ha passat aquests dies a Catalunya estava preparat. Jo no ho sé, però si és el cas, falta la segona part: el retorn de Mas i trobada en la tercera fase, inspirada en la història completa d'El Conde de Montecristo. I correran reguerots de tinta pels diaris.
Crec que era Joan Pau II qui ens ensenyava que Déu és també el Senyor de  la Història. Jo ara li preguntaria (a Déu): Quo vadis, Domine?, a veure si ens dóna alguna pista.