Entrem en la dimensió desconeguda

Benvolguts, avui torno a donar la pallissa, però la culpa la té el calendari de la Mafalda que em van portar els Reis. Vet aquí que la Mafalda consulta al diccionari la paraula "mundo" i li surt que ve del llatí mundus, però a ella això del passat no li interessa saber, d'on ve el món, sinó que vol saber on va. I a mi, dit de pas, també: on anem? Perquè els esdeveniments dels darrers dies costen d'entendre, encara que tot va tan ràpid que sembla que hagi passat una eternitat, de divendres passat a avui diumenge, i amb entremig la notícia bomba i trista -almenys per mi, let me free!- del comiat d'en Duran. He arribat a la conclusió que estem entrant en la dimensió desconeguda. Dit en castellà: "cada día tiene su propio afán" i a sobreviure com puguem, amb el nou Govern de la Generalitat, sense Govern a Madrid (potser això ens convé) i la Merkel insistint en què continuem retallant més, com els pantalons que portaven les adolescents aquest estiu, que del pantaló gairebé només se'n veia el folre de les butxaques.

A més a més s'hi afegeix una frustració personal meva perquè, després d'escriure una entrada al blog fent costat a en Mas i donant sentit a les seves paraules, va i l'endemà d'haver publicat el meu articlet, dimiteix com a candidat!, tot contradint-se ell mateix però a la vegada buidant de sentit el meu post. Per sort el Sr. Miquel Roca i Junyent  tampoc ho va entendre i va escriure un article a La Vanguàrdia el 12 de gener, titulat Per què?. "Mal de muchos consuelo de tontos" diuen en castellà, però jo crec que el Sr. Roca no en té res, de tonto, i em vaig sentir reconfortada. Com es diu en l'esmentat article, moltes coses de les que han passat s'haurien d'explicar i bé, perquè després anem parlant de dèficit de transparència democràtica aquí i allà, mentre que a casa nostra ens ho empassem tot. També voldria aclarir que m'agrada molt com parla el President Puigdemont i que el respecto enormement. El que passa és que crec que hi ha coses que s'han de dir clarament i que si algú pensa que m'he propassat en aquest escrit, accepto tota mena de bufetades (electròniques, si us plau!).

Dit això, intentaré ordenar dies i esdeveniments per tractar de contemplar de manera objectiva el desgabell general d'aquesta magnífica setmana de terror, sorpresa i alegria, com a les pel.lícules. Començo el dia 9 de gener. Ja hem pogut obrir els regals de reis i jugar amb ells, però quant al Govern encara tenim fumata nera i es manté el que l'expresident Mas assegurà en roda de premsa i molt seriós: que o la CUP accepta que ell sigui President o torna a convocar eleccions, raonant que no es pot anar per la vida dient: tu m'agrades, hola!, tu no m'agrades, fora de la meva vista!, perquè hem de conviure tots en una societal plural, etc, etc, que no vivim al Facebook. Per més detalls llegiu el meu anterior post (o el que us dongui la gana). Això crea molta intranquil.litat entre l'independentisme i llegeixo a twitter (del gran @Granollacs!) que o s'aconsegueix ara una "independència exprés" o mai més serem tan a prop d'aconseguir-ho i que seguir en aquesta actitud era una mena de suicidi polític de l'independentisme. Per amanir-ho tot, picabaralles i repartiment de culpes entre Mas i la CUP, depenent de qui parlés.

Però heus aquí que al minut 17:14 del partit del Barça (minut màgic), en Mas anuncia una roda de premsa: es fa a un costat, crida a l'alcalde de Girona, el Sr. Puigdemont, al Palau de la Generalitat i es fa públic un acord entre Junts pel Sí i la CUP. Acord que en la meva modesta opinió és al.lucinant i democràticament infumable, especialment per la CUP, però potser com que ells ja estan acostumats a fumar-se tota mena de coses, van ser capços de signar. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat i a més a més amb final feliç: tenim President! (encara que la votació es faria l'endemà) Un home genial però que curiosament no es presentava com a candidat a les eleccions en cap de les llistes del 27S (traducció: un home JASP i independentista, però escollit a dit d'entre les persones més preparades, això sí, del partit polític que va treure més vots a les eleccions). I pel cantó de la CUP, jo no sé quin avantatge té perdre sistemàticament  dos vots en cada votació, a favor de Junts pel Sí, ni poder votar en contra d'ells si en algun moment donat ho veiessin adequat o simplement els donés la gana, com a grup antisistema que són: "Capgirem-ho tot", deien en campanya. Doncs si capgiren l'acord, entrarem en la tercera fase de la dimensió desconeguda. Jo no m'ho penso perdre!

I arriba el dia 10, diumenge, debat d'Investidura. Molt bons discursos en general, amb algunes excepcions que no penso esmentar perquè no val la pena: tothom qui va voler ho va poder sentir i té la seva pròpia opinió. El President Puigdemont acaba la seva intervenció dient "Visca Catalunya lliure!" i tots ens veiem en un estat propi pràcticament demà passat. Paralel.lament, a Madrid, en Rajoy diu que "no en deixarà passar ni una!", com un discurs de la Mary Poppins als catalans, però en versió borde.

El dia 11 ens estalviem uns calerons: el Rei d'Espanya diu a la presidenta del Parlament de Catalunya que no cal que vagi a Madrid a comunicar-li l'elecció del nou president. Tot s'arregla per e-mail i si et descuides per WattsApp amb acudit inclòs, que per això serveixen les noves tecnologies! Com sempre, a Catalunya som pioners, encara que en aquest cas la iniciativa de denegar l'audiència va ser del Rei. Peccata minuta...

El dia 12 es reparteixen les carteres que formaran el Govern amb la novetat de la creació d'una Conselleria d'Afers Exteriors. Aquesta conselleria aixeca suspicàcies a Madrid, però en la dimensió desconeguda crec que ja va bé que hi hagi algú que miri si estem lluny o prop de fotre'ns un gran castanyot contra algun meteorit despistat. A part, ningú a Catalunya ha especificat al 100% a què s'aludeix amb el mot "Exteriors". També poden ser les persianes i jardins del Palau de la Generalitat i el Parlament.

El dia 13 el President promet el càrrec sense anomenar ni la Constitució ni el Rei. No era obligatori. Però va augmentant la intranquil.litat a Madrid i aquí la eufòria de que serem independents demà mateix. Però no tot és llum, també hi ha ombres: a l'acte no hi assisteixen ni l'Inés Arrimadas (C's), ni l'Albiol (PP) ni l'Anna Gabriel (CUP). El gest de l'Anna no l'entenc: el que han signat i votat, fet està i tothom ho sap. Voler fer veure que en el fons un no hi és d'acord (tot i que el President ja no és en Mas) no  ho entenc. Però com que si ets antisistema pots fer de tot i no et diuen que fas l'idiota, sinó que ets un lluitador pels drets de la societat oprimida per l'oligarquia i contra les injustícies, tot cola. 

Així que la vida segueix i el dia 15 de gener, el President Puigdemont diu per ràdio que no hi ha pressa per proclamar la independència i que no es farà en aquesta legislatura. En Mas parlava de 18 mesos i se suposa que era menys independentista... gat per llebre a la CUP, perquè a sobre diu que no hi haurà cap "ruptura" (quina paraula tan CUPera!) i que tractarà de tendir ponts i dur a terme el procés amb garanties. 

Com que jo no sóc molt independentista, molt no m'afecta, però tota la gent que ha estat lluitant sota el lema "Ara és l'hora", defensant la "DUI", la pròpia Anna Gabriel i companys, no se sentiran una mica decebuts i enganyats? Molta gent va votar Junts pel Sí perquè creia que era aquell moment o mai, per recolzar en Mas, i ara es troben amb res de res de pel que havien apostat. Com va dir en Duran en la campanya, s'ha jugat amb els sentiments de la gent, se'ls ha manipulat. I jo crec que no és just,encara que no comparteixi les seves mateixes idees.

Dit de pas, s'ha creat la moda d'intercanviar càrrecs electes com cromos: al Senat el PSOE va repartint a qui en necessiti. Això és respectar la voluntat de la ciutadania que vota?

Hi ha qui pensa que tot el que ha passat aquests dies a Catalunya estava preparat. Jo no ho sé, però si és el cas, falta la segona part: el retorn de Mas i trobada en la tercera fase, inspirada en la història completa d'El Conde de Montecristo. I correran reguerots de tinta pels diaris.
Crec que era Joan Pau II qui ens ensenyava que Déu és també el Senyor de  la Història. Jo ara li preguntaria (a Déu): Quo vadis, Domine?, a veure si ens dóna alguna pista.

Gràcies Duran!

Anava a escriure sobre un altre tema però avui és obligat parlar de la renúncia de Josep Antoni Duran i Lleida a continuar sent el president d'Unió Democràtica de Catalunya. Era una cosa que s'anava intuint, que la vèiem venir, però quan s'ha produit ens ha deixat a tots els que estàvem a la sala (i suposo que a altre gent de fora, a casa seva) una mica tristos i emocionats, una mica orfes. Per això l'hem aplaudit, en peu, durant molta estona. 

Crec que és una personalitat excepcional i que per això generava grans amors i odis a la vegada. Jo sóc de les que l'admiro i trobo que hagi clos el seu blog, per exemple, és una pèrdua. Li penso demanar que en comenci un altre, amb un altre nom si vol, però crec que no s'han de deixar perdre les seves reflexions. 63 anys no és edat per jubilar-se una persona tan brillant i a la vegada tan carinyosa a distància curta com ell. Milions de gràcies per tot!

Crec que entenc en Mas

El passat 5 de gener el President de la Generalitat en funcions va fer una roda de premsa que ha estat àmpliament comentada i que podeu trobar íntegrament aquí. A la nit passaven els Reis i calia anar a dormir d'hora, però una indigestió per truita a la francesa (perquè si no de què, no vaig sopar res més) em va tenir en vetlla unes quantes hores. Per sort els Reis van passar quan ja m'havia adormit un altre cop i l'endemà vaig tenir Reis. Tot això és per explicar per què em vaig empassar la roda de premsa íntegra del senyor Mas i la conec pam a pam i per mi mateixa, no a través de terceres persones ni diaris, tweets o WattsApps. La idea era triar una cosa avorrida que m'ajudés a agafar el son i així va ser, però de retruc crec que vaig entendre el missatge de fons del President, perquè crec que molts dels que demanen la seva dimissió com a candidat a la Presidència s'han quedat a la superfície. I permeteu-me un parell de precisacions més: jo no sóc votant de Mas ni de les CUP i tinc família propera de l'entorn de les CUP, així que tot el que escrigui ho faré clarament (almenys és la inetnció) però amb tot el respecte i estimació cap a les persones, pensin el que pensin.

Durant la campanya electoral, la declaració de les CUP de no recolzar la investidura de Mas com a President de la Generalitat em va semblar curiosa i fins i tot em feia gràcia: una mania més d'un grup d'extrema esquerra que està en contra del sistema i de tots el que el sostenen i fan que funcioni. Com que tinc un germà anarquista que considera les CUP massa de dretes, no em vaig preocupar.

Ara bé, quan van començar les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP, em va xocar que mantinguessin la mateixa exigència, perquè la presència o no de Mas a la Presidència de la Generalitat no canvia pas el discurs polític de Junts pel Sí, més aviat el reforça perquè, no en tinc ni idea, però tinc la intuició de que Junts pel Sí i alguna pensada d'Artur Mas tenen força a veure.

Aleshores, si el discurs polític no havia de canviar, mantenir-se en el no a Mas sembla més aviat una actitud de rabieta de nen petit, més que un pas per construir una República Catalana on hi ha de caber tothom, inclús els de Ciudadanos (o la CUP té previst un pla de xoc de deportacions?). I és aquí on tenen ple sentit les paraules que va reiterar el President Mas a la roda de premsa: que no es pot fer res amb gent que veta a altre gent, fa "llistes de dolents" (això ho dic jo) on hi posa els que no els hi agraden, els del sistema, els "corruptes capitalistes", els que no han vist la "llum" de l'extrema esquerra.

Quan en Baños va dimitir, a la xarxa o al diari, no ho recordo, vaig llegir un acudit molt dolent que deia: "Per un que vestia normal, va i marxa". Potser per les CUP el problema de Mas és que"vesteix normal" i està ficat fins al capdamunt al sistema. El que les CUP no copsen és que la hipotètica República Catalana és un nou sistema on hi haurà de tot: gent que vesteix i pensa com ells i gent que "vesteix normal" i pensa de moltes altres maneres. Perquè sinó, anem malament.

Per això entenc que el Sr. Mas no vulgui dimitir, perquè seria acceptar un tarannà intolerant, tenir un company de viatge que va excloent la gent que no els és afí. Així no es construeix un país, es construeix un ghetto. Però això no es pot dir alt i clar, perquè aleshores et posen la creueta de "dolent feixista", perquè no tens res en contra de la classe mitjana i lluites perquè tothom hi pugui estar. Per ser dels bons has de vestir cutre i tenir mania als que "vesteixen normal".

Absolutismos de izquierdas

Escribo en castellano porque este post va dedicado a los niños del #colegioArenales, de Madrid, a los que se ha prohibido participar en la cabalgata de reyes este año. Y los motivos me dan igual, porque otros años el colegio ha participado y éste, en un acto despótico de la alcaldesa #Carmena, se han quedado sin ir. Me indigno porque son niños.

Si fuesen asuntos entre adultos hablaría de modo distinto, pero creo que con los sueños de los niños no se puede hacer política. Con los padres sí, con los hijos, no.

Porque para un niño acompañar a los Reyes Magos es una gran ilusión. A mi sobrino mayor le toca este año, con los de su curso del colegio, y fue lo primero que comentó al terminar el curso pasado. Por eso me duele el sueño roto de los niños de Arenales.

Los niños de Arenales van a ese colegio porque lo han decidido sus padres. Ellos son pequeños y hacen lo que se les dice. Por eso tampoco irán a la cabalgata, porque se lo han prohibido desde la alcaldía. Sueños rotos. Los niños son los "guardianes del alma", como dice ZAZ en su canción. Deberíamos proteger su mundo interior de magia y de pureza. Y las disputas, a resolverlas entre los adultos.

"Ama y haz lo que quieras" decía San Agustín. ¿#Carmena ama a todos los niños? ¿O a los que provienen de familias con un poco más de medios económicos no, por el estatus de sus padres? Y nadie dice nada. Si se hubiese excluido a niños de un colegio "pobre", toda España se hubiese indignado.Pero como no es el caso, se pasa por alto. ¿Dónde está la igualdad?

Los sueños de los niños son el tesoro más valioso que tenemos en nuestra sociedad, porque son inocentes, puros. No los rompamos.