sobre la ciència i l'existència de Déu

Crec que el punt més important és que la Ciència no pot ni demostrar ni desmentir l'existència de Déu perquè el seu objecte d'estudi són les coses "creades" o en altres paraules, la Natura "un cop" existent.
Tampoc cal se creacionista, és a dir creure que l'origen de les espècies, de l'home i de tot l'univers va tenir lloc literalment de la manera com es diu al Gènesi. Hi ha qui diu que tot el procés del Big Bang i esdeveniments posteriors és el que la Bíblia diu que Déu "modelava el fang".
Just "abans" del Big Bang, o de l'origen de l'univers, sigui com sigui, la ciència no en pot dir res. Parteix del supòsit d'alguna "cosa" (matèria, energia, camp, el que sigui) preexistent. Com passa alguna cosa de no-ser a ésser? Això no ho pot estudiar la ciència. Si ho fa, ja és filosofia o ideologia, però no ciència experimental.

La Ciència diu "com" succeeixen les coses, els seus "perquès" són més aviat "com" passen les coses. En certa manera, hi ha certa "intel·ligència" en el món creat i això ha fet pensar a alguns que és raonable per tant l'existència d'un Creador Intel·ligent (teoria de l'Intelligent Design), però això tampoc és ciència, és filosofia o teologia, amb tota la dignitat i importància que tenen aquestes disciplines, no les menyspreo. Però també el que és clar és que de la finalitat i el sentit últim de  de les coses, la ciència no en pot dir res. Podem fer cadenes de "perquès-coms" de les coses del nostre entorn fins el Big Bang, però el perquè final, el que ens porta a l'instant just "abans" del Big Bang, aquí la Ciència no en pot dir res.

Si la matèria/energia/energia/cosmos/camp existeix "per se", estaríem davant una mena de panteisme en que la intel.ligent natura ho seria tot i s'explicaria a sí mateixa. Però això no és demostrable científicament, requereix d'un acte de fe en la Natura. O esculls que la matèria (o el que sigui) ho és tot, o creus que Algú "diferent" va decidir que existís tot i la va dotar d'intel.ligilibilitat (les lleis que anem descobrint).

Hi ha molts científics que són creients i no troben cap conflicte entre la ciència que estudien i la fe que professen. La intel·ligibilitat i la bellesa de la Naturalesa a molts ens fa pensar que és molt raonable creure en l'existència d'un Creador Bo i Intel.ligent.

El 155, la independència i la realitat

Ahir es va anunciar que s'aplicarà l'article 155 de la Constitució si no hi ha canvi en la política de la Generalitat. És el que s'esperava, seguint el mode de fer que un advocat de l'Estat qualificava de "Manual de tot el que no s'ha de fer" i que estan confegint colze a colze Govern de l'Estat i Govern de la Generalitat. I així el discurs de la confrontació segueix guiant les relacions Govern-Gobierno i es va filtrant entre nosaltres, distanciant-nos d'algunes persones perquè pensen diferent o no són "d'aquí" (o d'allà). 

Diuen que el 155 anunciat per Rajoy és inconstitucional. També ho són les lleis de Referèndum i de Transitorietat. Però el 155 s'aplica per lleialtat a la Constitució i a l'Estat de Dret. I el dret Internacional ampararia una DUI, diuen, si tot segueix anant així... perdoneu, en quin marc legal estem? El de que agafo el que em convé a cada moment, altrament dit "Sírvase usted mismo"?

Jo no sóc de Dret i em perdo bastant, ja em perdonareu, perquè tots diuen tenir la llei al seu costat i apliquen polítiques antagòniques. Hi ha quelcom que no quadra. Potser és la percepció de la realitat, del que passa al carrer, a les cases, a les empreses, als grups d'amics... No ho veuen o no ho volen veure? La realitat és la que és i no s'aconsella quedar-te només amb la part que t'agrada, perquè per encertar cal tenir visió de conjunt, claredat, exactitud.

El Govern d'Espanya no pot pretendre que s'oblidin les càrregues policials de l'1 d'octubre, els piolins i les Diades massives dels últims anys, entre altres coses, només dient que "no és veritat". El que és, és; i el que no és, no és, i si no ho veus és el teu problema, ho diu la Metafísica. I aquí "hi són" moltes coses. Però el Govern de la Generalitat no pot fer que no veu la meitat aproximada dels catalans que no són (som) independentistes. Anomenant-los "traïdors" no s'esvairan de cop, segueixen estant, i a sobre molestos. Tampoc pot transformar l'actitud de la Unió Europea de deixar-nos de la mà de Déu, considerant el conflicte català un assumpte intern d'Espanya i prou. La consciència de la Unió Europea fa molt temps que està adormida (veure per exemple el que passa amb els refugiats). 

I així moltes altres coses, es podria fer una llista per tots dos governs, els d'aquí i els d'allà, d'aspectes de la realitat que han decidit deliberadament no considerar en les seves preses de decisions i en el seu discurs. No hi ha majories aclaparadores enlloc. El referèndum de l'1 d'octubre va ser èpic, però no va ser vàlid, malgrat tot. Pot haver-hi un article 155 a la Constitució i majoria absoluta del PP al Senat, però tal com es pretén aplicar ataca llibertats fonamentals com ara la llibertat d'expressió, i per tant és il·legal, desproporcionat, il·legítim. 

Crec que ara és l'hora dels pragmàtics. No dels que proposen utopies suïcides d'una República màgica on per força d'una declaració deixarem de ser com som i convertir-nos en angelets i viurem en el País Perfecte: llibertat, pau, riquesa... i Europa! I tampoc dels il·luminats d'una Espanya monolítica, amb una història desdibuixada, sense llengües diverses, ni cultures, ni tradicions, i a sobre lladres (no ho dic pel dèficit fiscal sinó per la corrupció). Cal que s'escolti als que en el seu anàlisi tenen en compte totes les variables, no només amb les que encaixen amb el seu discurs. Dels que saben que la societat catalana està dolguda, l'espanyola espantada i/o irada, que a tot arreu hi ha diversitat d'opinions: ni tots els catalans som independentistes ni tots els espanyols són del PP. 

És el torn dels que escolten totes les veus, assumeixen errors del passat i n'aprenen, per no tornar-los a cometre. Els que no se senten ni il·luminats per cap veritat absoluta (la que sigui) ni perfectes, però que intentaran fer tot el possible per reconciliar-nos i que la societat pugui avançar. Sí, aquests són els malanomenats equidistants però potser es podrien anomenar millor els realistes, perquè respecten totes les veus i saben que el problema és complex. No són els còmodes perquè no es manifesten al carrer, sinó que suporten la incomoditat de no respondre a crits ni amb insults als que no pensen com ells. Són en aquest moment els més rebels perquè no posen la bandera (la que sigui) per davant de les persones. Són els més radicals perquè cerquen el bé comú, també dels que no estan alineats en les seves idees.

Demano pas a nous polítics, als que fins ara no s'ha tingut en compte, als que un i altre bàndol han menystingut per no ser prou patriotes. Pas als moderats, als que cerquen el centre i el consens. OK, no estan de moda, però tot ens aniria millor si els deixéssim ara ser protagonistes ara, per tal de minimitzar danys i construir un futur on on i altres puguem sentir-nos còmodes. I aquests no són una cabòria meva només: existeixen. Són Units per Avançar, Lliures, certes veus del PSC, Comuns i totes les plataformes que han cridat al diàleg... Són aquí, escoltem-los i deixem-los fer. 

Sobre l'homilia del Cardenal Omella del 20 d'agost a la Sagrada Família

Acabo de rebre pel Whatsapp una "Carta oberta al bisbe de Barcelona" de Manel Mas, publicada el 22 d'agost al Diari Catalunya Lliure, criticant l'homilia que va fer el Sr. Cardenal Omella en la missa del dia 20 a la Sagrada Família. Es tracta d'un senyor molt enfadat pel problema de les obres d'art de Sixena, perquè el Sr. Cardenal va fer l'homilia en castellà, perquè segons ell, no va anomenar ni les autoritats catalanes ni el cos dels Mossos d'Esquadra i, com no, pel paràgraf referent a la unitat. M'he pres la molèstia de buscar l'esmentada homilia i rellegir-la, perquè ja la vaig mirar a Youtube i no em va semblar tan malament, quan van aparèixer les primeres crítiques. Però com que la cosa sembla que segueix corrent, he decidit dedicar-hi una breu entrada al meu blog.

1. Diccionari
Sixena no té res a veure amb els atemptats yihadistes, no és la seva abreviatura encriptada.
Autoritats autonòmiques i locals vol dir, ara per ara, estant a Barcelona, Sr. President de la Generalitat i Excel.lentíssima Alcaldessa Sra. Ada Colau.
Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado y de la Autonomía y de la ciudad de Barcelona inclou, ara per ara, el Mossos d'Esquadra i Guàrdia Urbana de Barcelona.
Per tant, tothom esmentat.

2. Idioma
Tothom sap que el bisbe Omella és de la Franja i parla català de al Franja, òbviament, que és diferent del què es parla a Barcelona, Cambrils, etc. A més pertany a una generació a la qual els va ser negat l'ensenyament del català estàndar a l'escola. Per tant, no és d'estranyar que preferís usar el castellà perquè és un idioma que el domina més en el context d'un acte formal. Jo conec gent que parla català de tota la vida però que no es sent segura escrivint en català ni pels Whatsapps, per un tema d'edat, simplement.
D'altra banda, Sr. Mas, on és la comprensió i la mà oberta als nouvinguts, als "altres catalans" que no dominen el català? Com serà de comprensiva amb ells la nova República independent que vostè té al cap? Sincerament, em fa por.

3. Unitat
Es parla d'unitat en un paràgraf en què prèviament es parla de "mosaic", referint-se a la diversitat dels assistents. En cap moment es parla d'unitat en el sentit d'uniformitat. Sr. Mas, si la República catalana que defensa no té en compte la realitat multicultural, plurilingüe, etc. que la formarà, anem malament. I ho dic un altre cop, em fa por (els yihadistes no).

#novapolítica

Abans d'ahir el Parlament de Catalunya va donar la llum verda a la preparació de les anomenades tres lleis de la "desconnexió", i així seguir endavant amb "el Procés". "El Procés" s'està convertint en una obsessió mental col.lectiva perquè tot el que es fa o es deixa de fer té a veure amb "el Procés". Per aquest ideal ens llevem, treballem i ens sacrifiquem. Perquè "el Procés" es dugui a terme, tot val.

Quant a la feina que el Govern està duent a terme, potser m'equivoco, però l'únic que veig que faci és escriure lleis que el Tribunal Constitucional sistemàticament anul.la. Aquest cop, amb les tres lleis de la desconnexió, se'ls hi ha canviat el nom per veure si colen... però crec que amb la mala llet que hi ha al TC en contra del "Procés", no hi deixaran passar ni un mosquit dels més petits, encara menys unes lleis que tothom sap de què es tracten.

De les altres coses que des del Govern es fan, hi ha els anomenats "plans de xoc", el que passa és que sincerament no sé si realment s'han dut a la pràctica o no, si s'han quedat en anuncis. Pots fer un pla de pensions o fer un pla de xoc. La cosa bona dels plans de xoc és que tenen vocació de dur-se a la pràctica perquè sinó a la CUP es posen nerviosos i de moment el TC no hi entra. Potser seria més propi de la Guàrdia Urbana el analitzar-los, per allò del "xoc". No sé si serveix per alguna cosa, però des d'aquest blog jo encoratjo fermament la posada en pràctica d'aquests plans de xoc.

I l'altra cosa que ha fet el Govern, és prorrogar els pressupostos de l'any passat a aquest. Uns pressupostos que, per tant no estan pensats per atendre les noves necessitats del país, assumeixen que tot segueix més o menys igual i demostren que el Govern no s'ha pres seriosament la tasca de governar el país que l'ha votat, que no hi pensa, que es conforma en anar fent tal com l'any passat. Dit de pas, no contempla tampoc els plans de xoc. 

Quan els periodistes pregunten al President perquè no es pren seriosament els desafiaments i necessitats de la Catalunya de cada dia i "governar", en lloc de centrar-se en "El Procés" únicament, respon que és el que el poble de Catalunya li ha encarregat. I en aquest punt jo m'indigno: perquè la meitat del poble de Catalunya se'n fum, del "Procés". S'ha criticat, i jo la primera, la manera despòtica de governar del PP amb majoria absoluta, sense buscar consensos. Doncs aquí la majoria sobiranista en escons, que no en vots (perdó per insistir-hi), ho està fent de la mateixa manera o pitjor. I recordem de pas que l'acord mitjançant el qual s'aconseguí l'investiment del President Puigdemont, que mai es candidà a President, va ser més maquiavèlic que una pel.lícula de Hitchcock.

Però s'ha de ser optimista: de tot se n'aprèn. D'aquesta en sortirem enfortits, per les bones o pels cops que rebrem. Jo convido tothom a recolzar Unió Democràtica de Catalunya: estem treballant per fer créixer Catalunya des del seny i des de la seva identitat nacional. Perquè de res serviran els laments estèrils si anem a pitjor. És millor dir amb el cap ben alt que un va fer tot el possible per millorar la realitat que l'envoltava quan va ser necessari.

Entrem en la dimensió desconeguda

Benvolguts, avui torno a donar la pallissa, però la culpa la té el calendari de la Mafalda que em van portar els Reis. Vet aquí que la Mafalda consulta al diccionari la paraula "mundo" i li surt que ve del llatí mundus, però a ella això del passat no li interessa saber, d'on ve el món, sinó que vol saber on va. I a mi, dit de pas, també: on anem? Perquè els esdeveniments dels darrers dies costen d'entendre, encara que tot va tan ràpid que sembla que hagi passat una eternitat, de divendres passat a avui diumenge, i amb entremig la notícia bomba i trista -almenys per mi, let me free!- del comiat d'en Duran. He arribat a la conclusió que estem entrant en la dimensió desconeguda. Dit en castellà: "cada día tiene su propio afán" i a sobreviure com puguem, amb el nou Govern de la Generalitat, sense Govern a Madrid (potser això ens convé) i la Merkel insistint en què continuem retallant més, com els pantalons que portaven les adolescents aquest estiu, que del pantaló gairebé només se'n veia el folre de les butxaques.

A més a més s'hi afegeix una frustració personal meva perquè, després d'escriure una entrada al blog fent costat a en Mas i donant sentit a les seves paraules, va i l'endemà d'haver publicat el meu articlet, dimiteix com a candidat!, tot contradint-se ell mateix però a la vegada buidant de sentit el meu post. Per sort el Sr. Miquel Roca i Junyent  tampoc ho va entendre i va escriure un article a La Vanguàrdia el 12 de gener, titulat Per què?. "Mal de muchos consuelo de tontos" diuen en castellà, però jo crec que el Sr. Roca no en té res, de tonto, i em vaig sentir reconfortada. Com es diu en l'esmentat article, moltes coses de les que han passat s'haurien d'explicar i bé, perquè després anem parlant de dèficit de transparència democràtica aquí i allà, mentre que a casa nostra ens ho empassem tot. També voldria aclarir que m'agrada molt com parla el President Puigdemont i que el respecto enormement. El que passa és que crec que hi ha coses que s'han de dir clarament i que si algú pensa que m'he propassat en aquest escrit, accepto tota mena de bufetades (electròniques, si us plau!).

Dit això, intentaré ordenar dies i esdeveniments per tractar de contemplar de manera objectiva el desgabell general d'aquesta magnífica setmana de terror, sorpresa i alegria, com a les pel.lícules. Començo el dia 9 de gener. Ja hem pogut obrir els regals de reis i jugar amb ells, però quant al Govern encara tenim fumata nera i es manté el que l'expresident Mas assegurà en roda de premsa i molt seriós: que o la CUP accepta que ell sigui President o torna a convocar eleccions, raonant que no es pot anar per la vida dient: tu m'agrades, hola!, tu no m'agrades, fora de la meva vista!, perquè hem de conviure tots en una societal plural, etc, etc, que no vivim al Facebook. Per més detalls llegiu el meu anterior post (o el que us dongui la gana). Això crea molta intranquil.litat entre l'independentisme i llegeixo a twitter (del gran @Granollacs!) que o s'aconsegueix ara una "independència exprés" o mai més serem tan a prop d'aconseguir-ho i que seguir en aquesta actitud era una mena de suicidi polític de l'independentisme. Per amanir-ho tot, picabaralles i repartiment de culpes entre Mas i la CUP, depenent de qui parlés.

Però heus aquí que al minut 17:14 del partit del Barça (minut màgic), en Mas anuncia una roda de premsa: es fa a un costat, crida a l'alcalde de Girona, el Sr. Puigdemont, al Palau de la Generalitat i es fa públic un acord entre Junts pel Sí i la CUP. Acord que en la meva modesta opinió és al.lucinant i democràticament infumable, especialment per la CUP, però potser com que ells ja estan acostumats a fumar-se tota mena de coses, van ser capços de signar. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat i a més a més amb final feliç: tenim President! (encara que la votació es faria l'endemà) Un home genial però que curiosament no es presentava com a candidat a les eleccions en cap de les llistes del 27S (traducció: un home JASP i independentista, però escollit a dit d'entre les persones més preparades, això sí, del partit polític que va treure més vots a les eleccions). I pel cantó de la CUP, jo no sé quin avantatge té perdre sistemàticament  dos vots en cada votació, a favor de Junts pel Sí, ni poder votar en contra d'ells si en algun moment donat ho veiessin adequat o simplement els donés la gana, com a grup antisistema que són: "Capgirem-ho tot", deien en campanya. Doncs si capgiren l'acord, entrarem en la tercera fase de la dimensió desconeguda. Jo no m'ho penso perdre!

I arriba el dia 10, diumenge, debat d'Investidura. Molt bons discursos en general, amb algunes excepcions que no penso esmentar perquè no val la pena: tothom qui va voler ho va poder sentir i té la seva pròpia opinió. El President Puigdemont acaba la seva intervenció dient "Visca Catalunya lliure!" i tots ens veiem en un estat propi pràcticament demà passat. Paralel.lament, a Madrid, en Rajoy diu que "no en deixarà passar ni una!", com un discurs de la Mary Poppins als catalans, però en versió borde.

El dia 11 ens estalviem uns calerons: el Rei d'Espanya diu a la presidenta del Parlament de Catalunya que no cal que vagi a Madrid a comunicar-li l'elecció del nou president. Tot s'arregla per e-mail i si et descuides per WattsApp amb acudit inclòs, que per això serveixen les noves tecnologies! Com sempre, a Catalunya som pioners, encara que en aquest cas la iniciativa de denegar l'audiència va ser del Rei. Peccata minuta...

El dia 12 es reparteixen les carteres que formaran el Govern amb la novetat de la creació d'una Conselleria d'Afers Exteriors. Aquesta conselleria aixeca suspicàcies a Madrid, però en la dimensió desconeguda crec que ja va bé que hi hagi algú que miri si estem lluny o prop de fotre'ns un gran castanyot contra algun meteorit despistat. A part, ningú a Catalunya ha especificat al 100% a què s'aludeix amb el mot "Exteriors". També poden ser les persianes i jardins del Palau de la Generalitat i el Parlament.

El dia 13 el President promet el càrrec sense anomenar ni la Constitució ni el Rei. No era obligatori. Però va augmentant la intranquil.litat a Madrid i aquí la eufòria de que serem independents demà mateix. Però no tot és llum, també hi ha ombres: a l'acte no hi assisteixen ni l'Inés Arrimadas (C's), ni l'Albiol (PP) ni l'Anna Gabriel (CUP). El gest de l'Anna no l'entenc: el que han signat i votat, fet està i tothom ho sap. Voler fer veure que en el fons un no hi és d'acord (tot i que el President ja no és en Mas) no  ho entenc. Però com que si ets antisistema pots fer de tot i no et diuen que fas l'idiota, sinó que ets un lluitador pels drets de la societat oprimida per l'oligarquia i contra les injustícies, tot cola. 

Així que la vida segueix i el dia 15 de gener, el President Puigdemont diu per ràdio que no hi ha pressa per proclamar la independència i que no es farà en aquesta legislatura. En Mas parlava de 18 mesos i se suposa que era menys independentista... gat per llebre a la CUP, perquè a sobre diu que no hi haurà cap "ruptura" (quina paraula tan CUPera!) i que tractarà de tendir ponts i dur a terme el procés amb garanties. 

Com que jo no sóc molt independentista, molt no m'afecta, però tota la gent que ha estat lluitant sota el lema "Ara és l'hora", defensant la "DUI", la pròpia Anna Gabriel i companys, no se sentiran una mica decebuts i enganyats? Molta gent va votar Junts pel Sí perquè creia que era aquell moment o mai, per recolzar en Mas, i ara es troben amb res de res de pel que havien apostat. Com va dir en Duran en la campanya, s'ha jugat amb els sentiments de la gent, se'ls ha manipulat. I jo crec que no és just,encara que no comparteixi les seves mateixes idees.

Dit de pas, s'ha creat la moda d'intercanviar càrrecs electes com cromos: al Senat el PSOE va repartint a qui en necessiti. Això és respectar la voluntat de la ciutadania que vota?

Hi ha qui pensa que tot el que ha passat aquests dies a Catalunya estava preparat. Jo no ho sé, però si és el cas, falta la segona part: el retorn de Mas i trobada en la tercera fase, inspirada en la història completa d'El Conde de Montecristo. I correran reguerots de tinta pels diaris.
Crec que era Joan Pau II qui ens ensenyava que Déu és també el Senyor de  la Història. Jo ara li preguntaria (a Déu): Quo vadis, Domine?, a veure si ens dóna alguna pista.

Gràcies Duran!

Anava a escriure sobre un altre tema però avui és obligat parlar de la renúncia de Josep Antoni Duran i Lleida a continuar sent el president d'Unió Democràtica de Catalunya. Era una cosa que s'anava intuint, que la vèiem venir, però quan s'ha produit ens ha deixat a tots els que estàvem a la sala (i suposo que a altre gent de fora, a casa seva) una mica tristos i emocionats, una mica orfes. Per això l'hem aplaudit, en peu, durant molta estona. 

Crec que és una personalitat excepcional i que per això generava grans amors i odis a la vegada. Jo sóc de les que l'admiro i trobo que hagi clos el seu blog, per exemple, és una pèrdua. Li penso demanar que en comenci un altre, amb un altre nom si vol, però crec que no s'han de deixar perdre les seves reflexions. 63 anys no és edat per jubilar-se una persona tan brillant i a la vegada tan carinyosa a distància curta com ell. Milions de gràcies per tot!

Crec que entenc en Mas

El passat 5 de gener el President de la Generalitat en funcions va fer una roda de premsa que ha estat àmpliament comentada i que podeu trobar íntegrament aquí. A la nit passaven els Reis i calia anar a dormir d'hora, però una indigestió per truita a la francesa (perquè si no de què, no vaig sopar res més) em va tenir en vetlla unes quantes hores. Per sort els Reis van passar quan ja m'havia adormit un altre cop i l'endemà vaig tenir Reis. Tot això és per explicar per què em vaig empassar la roda de premsa íntegra del senyor Mas i la conec pam a pam i per mi mateixa, no a través de terceres persones ni diaris, tweets o WattsApps. La idea era triar una cosa avorrida que m'ajudés a agafar el son i així va ser, però de retruc crec que vaig entendre el missatge de fons del President, perquè crec que molts dels que demanen la seva dimissió com a candidat a la Presidència s'han quedat a la superfície. I permeteu-me un parell de precisacions més: jo no sóc votant de Mas ni de les CUP i tinc família propera de l'entorn de les CUP, així que tot el que escrigui ho faré clarament (almenys és la inetnció) però amb tot el respecte i estimació cap a les persones, pensin el que pensin.

Durant la campanya electoral, la declaració de les CUP de no recolzar la investidura de Mas com a President de la Generalitat em va semblar curiosa i fins i tot em feia gràcia: una mania més d'un grup d'extrema esquerra que està en contra del sistema i de tots el que el sostenen i fan que funcioni. Com que tinc un germà anarquista que considera les CUP massa de dretes, no em vaig preocupar.

Ara bé, quan van començar les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP, em va xocar que mantinguessin la mateixa exigència, perquè la presència o no de Mas a la Presidència de la Generalitat no canvia pas el discurs polític de Junts pel Sí, més aviat el reforça perquè, no en tinc ni idea, però tinc la intuició de que Junts pel Sí i alguna pensada d'Artur Mas tenen força a veure.

Aleshores, si el discurs polític no havia de canviar, mantenir-se en el no a Mas sembla més aviat una actitud de rabieta de nen petit, més que un pas per construir una República Catalana on hi ha de caber tothom, inclús els de Ciudadanos (o la CUP té previst un pla de xoc de deportacions?). I és aquí on tenen ple sentit les paraules que va reiterar el President Mas a la roda de premsa: que no es pot fer res amb gent que veta a altre gent, fa "llistes de dolents" (això ho dic jo) on hi posa els que no els hi agraden, els del sistema, els "corruptes capitalistes", els que no han vist la "llum" de l'extrema esquerra.

Quan en Baños va dimitir, a la xarxa o al diari, no ho recordo, vaig llegir un acudit molt dolent que deia: "Per un que vestia normal, va i marxa". Potser per les CUP el problema de Mas és que"vesteix normal" i està ficat fins al capdamunt al sistema. El que les CUP no copsen és que la hipotètica República Catalana és un nou sistema on hi haurà de tot: gent que vesteix i pensa com ells i gent que "vesteix normal" i pensa de moltes altres maneres. Perquè sinó, anem malament.

Per això entenc que el Sr. Mas no vulgui dimitir, perquè seria acceptar un tarannà intolerant, tenir un company de viatge que va excloent la gent que no els és afí. Així no es construeix un país, es construeix un ghetto. Però això no es pot dir alt i clar, perquè aleshores et posen la creueta de "dolent feixista", perquè no tens res en contra de la classe mitjana i lluites perquè tothom hi pugui estar. Per ser dels bons has de vestir cutre i tenir mania als que "vesteixen normal".