Diuen que el 155 anunciat per Rajoy és inconstitucional. També ho són les lleis de Referèndum i de Transitorietat. Però el 155 s'aplica per lleialtat a la Constitució i a l'Estat de Dret. I el dret Internacional ampararia una DUI, diuen, si tot segueix anant així... perdoneu, en quin marc legal estem? El de que agafo el que em convé a cada moment, altrament dit "Sírvase usted mismo"?
El Govern d'Espanya no pot pretendre que s'oblidin les càrregues policials de l'1 d'octubre, els piolins i les Diades massives dels últims anys, entre altres coses, només dient que "no és veritat". El que és, és; i el que no és, no és, i si no ho veus és el teu problema, ho diu la Metafísica. I aquí "hi són" moltes coses. Però el Govern de la Generalitat no pot fer que no veu la meitat aproximada dels catalans que no són (som) independentistes. Anomenant-los "traïdors" no s'esvairan de cop, segueixen estant, i a sobre molestos. Tampoc pot transformar l'actitud de la Unió Europea de deixar-nos de la mà de Déu, considerant el conflicte català un assumpte intern d'Espanya i prou. La consciència de la Unió Europea fa molt temps que està adormida (veure per exemple el que passa amb els refugiats).
I així moltes altres coses, es podria fer una llista per tots dos governs, els d'aquí i els d'allà, d'aspectes de la realitat que han decidit deliberadament no considerar en les seves preses de decisions i en el seu discurs. No hi ha majories aclaparadores enlloc. El referèndum de l'1 d'octubre va ser èpic, però no va ser vàlid, malgrat tot. Pot haver-hi un article 155 a la Constitució i majoria absoluta del PP al Senat, però tal com es pretén aplicar ataca llibertats fonamentals com ara la llibertat d'expressió, i per tant és il·legal, desproporcionat, il·legítim.
Crec que ara és l'hora dels pragmàtics. No dels que proposen utopies suïcides d'una República màgica on per força d'una declaració deixarem de ser com som i convertir-nos en angelets i viurem en el País Perfecte: llibertat, pau, riquesa... i Europa! I tampoc dels il·luminats d'una Espanya monolítica, amb una història desdibuixada, sense llengües diverses, ni cultures, ni tradicions, i a sobre lladres (no ho dic pel dèficit fiscal sinó per la corrupció). Cal que s'escolti als que en el seu anàlisi tenen en compte totes les variables, no només amb les que encaixen amb el seu discurs. Dels que saben que la societat catalana està dolguda, l'espanyola espantada i/o irada, que a tot arreu hi ha diversitat d'opinions: ni tots els catalans som independentistes ni tots els espanyols són del PP.
És el torn dels que escolten totes les veus, assumeixen errors del passat i n'aprenen, per no tornar-los a cometre. Els que no se senten ni il·luminats per cap veritat absoluta (la que sigui) ni perfectes, però que intentaran fer tot el possible per reconciliar-nos i que la societat pugui avançar. Sí, aquests són els malanomenats equidistants però potser es podrien anomenar millor els realistes, perquè respecten totes les veus i saben que el problema és complex. No són els còmodes perquè no es manifesten al carrer, sinó que suporten la incomoditat de no respondre a crits ni amb insults als que no pensen com ells. Són en aquest moment els més rebels perquè no posen la bandera (la que sigui) per davant de les persones. Són els més radicals perquè cerquen el bé comú, també dels que no estan alineats en les seves idees.
Demano pas a nous polítics, als que fins ara no s'ha tingut en compte, als que un i altre bàndol han menystingut per no ser prou patriotes. Pas als moderats, als que cerquen el centre i el consens. OK, no estan de moda, però tot ens aniria millor si els deixéssim ara ser protagonistes ara, per tal de minimitzar danys i construir un futur on on i altres puguem sentir-nos còmodes. I aquests no són una cabòria meva només: existeixen. Són Units per Avançar, Lliures, certes veus del PSC, Comuns i totes les plataformes que han cridat al diàleg... Són aquí, escoltem-los i deixem-los fer.
